lunes, 5 de julio de 2010

Necesito tu sonrisa...

This is the way you left me,
I´m not pretending.
No hope, no love, no glory,
No happy ending.
This is the way that we love,
Like it's forever.


lunes, 7 de diciembre de 2009

There is always hope...

...Voy persiguiendo a la luna me cago en tu padre
y no tengo ninguna razón para odiarte
pero simplemente me acuerdo de ti...

jueves, 5 de noviembre de 2009

La ciudad de los pozos...

Esa ciudad no estaba habitada por personas, como todas las demás ciudades del planeta.

Esa ciudad estaba habitada por pozos. Pozos vivientes... pero pozos al fin.


Los pozos se diferenciaban entre sí, no sólo por el lugar en el que estaban excavados sino también por el brocal (la abertura que los conectaba con el exterior).

Había pozos pudientes y ostentosos con brocales de mármol; pozos humildes de ladrillo y madera y algunos otros aún más pobres, con simples agujeros pelados que se abrían en la tierra.

La comunicación entre los habitantes de la ciudad era de brocal a brocal y las noticias cundían rápidamente, de punta a punta del poblado.

Un día llegó a la ciudad una "moda" que seguramente había nacido en un pueblito humano:.

La nueva idea señalaba que todo ser viviente que se precie, debería cuidar mucho más lo interior que lo exterior. Lo importante no es lo superficial sino el contenido.

Así fue como los pozos empezaron a llenarse de cosas. Algunos se llenaban de joyas, monedas de oro y piedras preciosas. Otros, más prácticos, se llenaron de electrodomésticos y aparatos mecánicos.

Algunos más, optaron por el arte, y fueron llenándose de pinturas, pianos de cola y sofisticadas esculturas posmodernas. Finalmente los intelectuales se llenaron de libros, de manifiestos ideológicos y revistas especializadas.

Pasó el tiempo...

La mayoría de los pozos se llenaron a tal punto que ya no pudieron incorporar nada más. Los pozos no eran todos iguales, así que, si bien algunos se conformaron, hubo otros que pensaron que debían hacer algo para seguir metiendo cosas en su interior...

Alguno de ellos fue el primero: en lugar de apretar el contenido, se le ocurrió aumentar su capacidad ensanchándose.

No pasó mucho tiempo antes de que la idea fuera imitada, todos los pozos gastaban gran parte de sus energías en ensancharse para poder hacer más espacio en su interior.

Un pozo, pequeño y alejado del centro de la ciudad, empezó a ver a sus camaradas ensanchándose desmedidamente. El pensó que si seguían hinchándose de tal manera, pronto se confundirían los bordes y cada uno perdería su identidad...

Quizá a partir de esta idea, se le ocurrió que otra manera de aumentar su capacidad era crecer, pero no a lo ancho sino hacia lo profundo. Hacerme más hondo en lugar de más ancho.

Pronto se dio cuenta de que todo lo que tenía dentro de él, le imposibilitaba la tarea de profundizar. Si quería ser más profundo debía vaciarse de todo contenido...

Al principio tuvo miedo al vacío, pero luego, cuando vio que no había otra posibilidad, lo hizo.

Vacío de posesiones, el pozo comenzó a volverse profundo, mientras los demás se apoderaban de las cosas de las que él se había deshecho...

Un día, sorpresivamente el pozo que crecía hacia adentro tuvo una sorpresa:.

Adentro, muy adentro, y muy en el fondo encontró agua…
Nunca otro pozo había encontrado agua...

El pozo superó la sorpresa y empezó a jugar con el agua del fondo, humedeciendo las paredes, picando los bordes y por último sacando agua hacia afuera.



La ciudad nunca había sido regada más que por la lluvia, que de hecho era bastante escasa, así que la tierra alrededor del pozo, revitalizada por el agua, empezó a despertar.

Las semillas de sus entrañas, brotaron en pasto, en tréboles, en flores, y en tronquitos endebles que se volvieron árboles después...

La vida explotó en colores alrededor del alejado pozo al que empezaron a llamar "el vergel".

Todos le preguntaban cómo había conseguido el milagro.

Ningún milagro -contestaba el vergel- hay que buscar en el interior, hacia lo profundo...

Muchos quisieron seguir el ejemplo del vergel, pero desandaron la idea cuando se dieron cuenta de que para ir más profundo debían vaciarse.

Siguieron ensanchándose cada vez más, para llenarse de más y más cosas...

En la otra punta de la ciudad otro pozo decidió correr también el riesgo al vacío...

Y también empezó a profundizar...
Y también llegó al agua...
Y también salpicó hacia afuera creando un segundo oasis verde en el pueblo...

¿Que harás cuando se termine el agua? - le preguntaban.

No sé lo que pasará -contestaba- Pero, por ahora, cuanto más agua saco, más agua hay.

Pasaron unos cuantos meses antes del gran descubrimiento.Un día, casi por casualidad los dos pozos se dieron cuenta de que el agua que habían encontrado en el fondo de sí mismos era la misma...

Que el río subterráneo que pasaba por uno, inundaba la profundidad del otro. Se dieron cuenta de que se abría para ellos una nueva vida.

No sólo podían comunicarse, de brocal a brocal, superficialmente, como todos los demás, sino que la búsqueda les había deparado un nuevo y secreto punto de contacto:.

“La comunicación profunda que sólo consiguen entre sí, aquellos que tienen el coraje de vaciarse de contenidos y buscar en lo profundo de su ser lo que tienen para dar...”.

"Cuentos para pensar". Jorge Bucay


I per acabar m'acomiado amb una cita d'un llibre que he acabat avui:

"Aquello a lo que te resistes persiste". (Carl Jung 1875-19861)

Espero tornar aviat i no al cap d'un any, com la última vegada...

Fins aviat!

Una abraçada!

martes, 15 de julio de 2008

Raro!! No digo diferente... Digo Raro!!

Avui després de nou mesos necessito actualitzar el blog... I ho faré de manera diferent, per primera vegada posaré una foto que no he fet jo però que representa tot el que m'ha passat a mi i he compartit ...

No puc dormir, tot em volta pel cap i necessito plasmar-ho... Tot és com un trencaclosques al meu cap... Sembla mentida com cada persona construeix el seu món amb el seu entorn, els seus amics, les seves alegries i les seves penes... I és capaç de construir un lloc ideal i perfecte, allunyat de tots i de tothom, on compartir moltes intimitats i sentiments que de ben segur ens han marcat a tots amb altres mons... Mons que es troben en les mateixes situacions o no, però amb ganes de desconectar durant uns dies i deixar-se portar construint un lloc satèl·lit, una illa apartada dels nostres entorns on comencen històries màgiques...



I avui una cançó que realment diu moltes coses i té un gran significat en cadascuna de les seves frases dintre de la illa... "Fito & Fitipaldis - La casa por el tejado"

Ahora si, parece que ya empiezo a entender
Las cosas importantes aquí
Són las que están detrás de la piel
Y todo lo demás....
Empieza donde acaban mis pies
Después de mucho tiempo aprendí
Que hay cosas que mejor no aprender.

El colegio poco me enseño.....
Si es por esos libros nunca aprendo a:

Coger el cielo con las manos
A reír y a llorar lo que te canto
A coser mi alma rota
A perder el miedo a quedar como un idiota
Y a empezar la casa por el tejado
A poder dormir cuando tú no estás a mi lado

Menos mal que fui un poco granuja
Todo lo que se me lo enseñó una bruja

Ruinas.... ¿no ves que por dentro estoy en ruinas?
Mi cigarro va quemando el tiempo,
Tiempo que se convirtió en cenizas

Raro!! No digo diferente... Digo raro!!
Ya no sé si el mundo está al revés
O soy yo el que está cabeza abajo

El colegio poco me enseñó....
Si es por el maestro nunca aprendo a:
coger el cielo con las manos.....
A reír y a llorar lo que te canto
A coser mi alma rota
A perder el miedo a quedar como un idiota
Y a empezar la casa por el tejado
A poder dormir cuando tú no estás a mi lado

Menos mal que fui un poco granuja
Todo lo que se me lo enseñó una bruja

Es poco lo que tengo pero todo te lo doy
El oro de mi tiempo pa que te hagas un reloj
La flor de mis neuronas
Pa llevarlo en tu pelo
Y por supuesto la luna
Es poco lo que tengo

Pero todo te lo doy
El oro de mi tiempo pa que te hagas un reloj
La flor de mis neuronas
Pa llevarlo en tu pelo
Y por supuesto la luna



I no puc acabar sense una cita que m'ha arribat avui a les mans...

"Las cosas no valen por el tiempo que duran sinó por la huella que dejan"


Espero tornar aviat...

Una abraçada a tots/es!!

Formigueta.

martes, 16 de octubre de 2007

I guess it's over... My memory plays our tune... The same old song...

Després de molt de temps sense actualitzar aquest blog, i donat que he creat un altre blog. No penso oblidar-me d'aquest, aquest blog m'ha ajudat en molts moments durant aquests últims tres anys... I tot i que em costa d'actualitzar el vull mantenir.

Avui per primera vegada no penjaré cap foto com acostuma a ser tradició, la canvio per un video amb una cançó que últimament no paro d'escoltar... Perquè penso que sempre, en cada etapa de la nostra vida tenim una cançó, una cançó especial, una cançó compartida, una cançó que ens fa recordar bons moments... Per tots aquells moments i totes aquelles cançons que compartim...





HERE WE GO AGAIN!!

Tornaré aviat...

Una abraçada!

Formigueta!

martes, 4 de septiembre de 2007

Camins...

Avui res de llunes, us escric després d'un mes de canvis i de vivències molt diferents, amb molts moments per a la reflexió i sobretot per desconectar de la rutina diària.

La fotografia d'avui és del Camino de Santiago, d'un moment especial, d'un moment de reflexió acompanyat d'un interminable camí ple de pedres i llargs camps de blat al meu voltant, pedalant a sobre la bicicleta entre Burgos i Lleó.

La veritat que no sé per on començar a escriure, he tingut massa temps per pensar, i això d'estar tants dies sol fa pensar massa, i pensar massa a vegades no és bo. Però bueno crec que els canvis de tant en tant van bé.

Us acompanyo la fotografia amb la lletra d'una cançó que vaig descobrir el dia abans d'empendre aquest viatge, es diu: "Nada que perder" i la seva autora es diu "Conchita".





Nunca se me dió demasiado bien poner las cartas sobre la mesa.
Nunca se me dió demasiado bién.
Y ahora nos volvemos a encontrar y me prenguntas que tal me va.


Quisiera ser capaz de decirte la verdad,
decirte que me va realmente mal.
No te logré olvidar, ni lo intenté quizás.
Quisiera ser capaz, mirarte y no temblar,
decirte que nadies me volvió a besar.
No te logré olvidar, ni lo intenté quizás.


Y en lugar de eso sonrío y tiemblo,
y te cuento que ya acabé la facultad,
me puse a trabajar y me volví a enamorar.
Y en lugar de eso sonrío y pienso
por qué no seré capaz de decir la verdad.
Te pierdo una vez más.


Quisiera ser capaz de decirte la verdad,
decirte que me va realmente mal.
No te logré olvidar, ni lo intenté quizás.
Quisiera ser capaz, mirarte y no temblar,
decirte que nadies me volvió a besar.
No te logré olvidar, ni lo intenté quizás.


Y ahora me quedan dos opciones,
quedarme quieta o echar a correr.
Y me pongo a correr, ya que puedo perder,
veras es que no me va demasiado bién.
No te logré olvidar, ni lo intenté quizás.
Y me pongo a correr ya que puedo perder,
veras es que nadie me volvió a besar.
No te logré olvidar ni lo intenté quizás.


Y ahora ya te toca a ti acabar con esta historia,
y ahora ya te toca a ti decir las cosas.
Pon un punto y final o besame sin más.
Y ahora ya te toca a ti, no vale callar,
esta vez no volveré a perderte una vez más.
No me voy a marchar sin saber el final.


Nunca se me dió demasiado bién poner las cartas sobre la mesa,
nunca se me dió demasiado bién.
Y ahora nos volvemos a encontrar y me preguntas que qué tal me va.
Y yo ya no sé, ya no sé ni que contestar.

Espero que us agradi, ens veiem aviat. Avui poques paraules... Un altre dia més...

Una abraçada!

Formigueta.

martes, 8 de mayo de 2007

Lluna inesperada de l'Empordà . . .

Amb aquest titol començo aquest post... Perquè va ser un "moment" inesperat de tornada a casa després d'un gran dia, baixant amb el cotxe cap a Barcelona i adonant-nos de que la carretera estava massa iluminada i que hi havia un reflex molt gran en el mar que deixàvem a un costat, era la lluna que ens mirava i ens perseguia...

Tot seguit vaig parar el cotxe enmig de la carretera i mirant uns ulls brillants i sense dir ni una sola paraula, mentre sonava una cançó de Mana, vaig baixar la finestra i vaig fotografiar aquella lluna en un cel blau com mai no havia vist abans...

I perquè no acompanyar aquesta fotografia amb una cançó del grup que sonava en aquell moment, no recordo exactament si era aquesta cançó que sonava tot just vam parar però si que va sonar mentre observàvem aquesta lluna tan maca...

"Dime luna por que me miras siempre asi
y dime luna es que yo no te puedo ocultar
luna me hace recordar"
[. . .]
"Eyy dime luna por que me miras
no será que estarás enamorada
que no te puedo ocultar"
[. . .]

Aquesta cançó es diu "Dime Luna" i parla sobre les persones que hem deixat enrere i com podem fer per tancar aquella etapa... Realment és una cançó que si més no fa reflexionar i et recorda que aquella persona que vas deixar enrere sempre pot tenir un punt de llum en el present però crec que cal seguir mirant endavant ja que la vida continua sense aquestes persones i sempre trobem a altres persones, en els moments més imprevisibles, que ens donen un altre punt de vista, una altra manera de fer o una altra opinió sobre les coses i que realment poden ser molt interessants i si aquella etapa está passada (encara que hi sigui present perquè forma part del nostre pasat) no hem de renunciar a aquestes persones si realment estem gaudint dels moments que ens fan passar i estem còmodes amb elles...

En conclusió crec que com ha sortit avui en una conversa cal: "VIURE" la vida enlloc de "CONTEMPLAR-LA" perquè no sabem que passarà demà ni on estarem demà...

Quina barreja de conceptes hi ha en aquest post... Sembla que les coses estiguin clares però sóc un mar de dubtes, tot aquest post per escoltar tantes cançons d'aquestes... Espero que us hagi agradat, tornaré aviat!

Fins aviat!

Una abraçada!

Formigueta!

lunes, 7 de mayo de 2007

Moments...

Avui toca parlar de moments... Que hi ha d'aquells moments...
On tens la sensació de que el món està aturat i les hores no passen... De quan no te'n recordes de tots els "problemes" i preocupacions que tens...
De complicitat on fan falta poques paraules per esbrinar el que li passa pel cap a l'altra persona perquè només amb una mirada és suficient...
Que no vols que s'acabin mai perquè estàs en un núvol amb unes sensacions indescriptibles...

Doncs aquells moments estan en aquesta fotografia... Aquell dia el temps es va aturar, no existien les hores ni les presses... Tot degut a la improvització i a fer i desfer en funció de les ganes... Un dilluns molt especial a Cadaques nascut de les ganes de desconectar de la rutina per unes hores...

Perquè com sempre he dit... Tots els moments s'acaben, tant els bons com els dolents... Aquell dilluns també se'm va acabar però el vaig gaudir al màxim i ja el tinc guardat com a un moment molt especial i màgic... I els hem d'aprofitar i viure al màxim...

Fotografia al Cap de Creus quan el sol baixava entre els núvols i s'amagava darrere les muntanyes amb el mar en calma reposant en una caleta... Amb una cançó que no paraba de sonar en tot el dia "Marta"...

Com sempre masses jocs de paraules per dir molt sense dir res... Sóc una mica desastre expressant-me...

Una abraçada a tots!

Fins aviat!

Formigueta!

lunes, 23 de abril de 2007

Cavalleria...

Avui és una d'aquestes nits de dilluns en que estàs molt cansat però tens masses coses al cap com per ficar-se al llit sense intentar entendre-les o esbrinar perquè succeeixen... Ara feia molt que no escribia en el meu raconet per manca de temps i de fotos però crec que ho necessito i es que a vegades em succeeix en que hi ha moments en que em passen totes les coses alhora i moments en que no em passa res, o tot són moments bons o moments dolents... És dificil trobar un equilibri...

Sempre m'he preguntat com és que no puc o no sóc capaç de tenir un cert equilibri en totes les coses que faig... Mai he pogut estar bé en la vida personal, en la professional, en la vida social i en la vida familiar alhora... Potser demanar que tot funcioni bé i alhora pot ser una mica egoísta però m'he trobat molt poques vegades en que em funcionin 2 d'aquestes "vides" alhora, i les 4 crec que encara no he tingut el plaer... Però bueno... suposo que ho aconseguiré...

I avui... Per què això?? Perquè ja porto un cúmul de situacions a sobre bastant importants i us presento el punt d'inflexió on crec que van començar els canvis...

Va ser aquesta Setmana Santa a Cavalleria (Menorca), on vaig tenir la oportunitat de fer una reflexió molt profunda i un intercanvi d'opinions molt interessant a partir d'un sopar improvitzat i nascut de la... ¿"casualitat"? (si existeix perque jo crec que no...).

I crec que és la millor fotografia que pot reflectir el meu estat ara mateix, aquell veler enmig de tot un mar immens i ple d'incògnites que suposes i esperes resoldre algun dia...

Però bueno es tracta de ser sempre positiu i mirar endavant! Això és el que he aprés aquest cap de setmana... Perquè darrere d'una situació o un moment dolent sempre pots treure un somriure ja què crec que les coses no venen soles i si passen és per alguna raó o perquè han de venir d'altres... No sabrem si seran millors o pitjors però segur que altres...

Bueno... Com sempre acabo dient molt i no dient res, però jo crec que m'he entés una mica i m'ha servit com a mínim per endreçar algunes coses....

I us deixo amb una cançó per quedar-se mirant aquesta posta de sol que de veritat es per deixar-se portar... És de Ben Harper i es diu "Blessed to be a witness".

Sé que he trigat molt en escriure... Espero actualitzar més sovint ara... Disculpeu l'espera tan llarga però he intentat endreçar una mica el meu cap abans d'escriure qualsevol cosa pero ja veieu que no és fàcil... Ens veiem aviat!

Una abraçada!

Formigueta!

domingo, 3 de diciembre de 2006

Vivir o escapar...

Avui diumenge torno a escriure... Tinc moltes idees al cap i no sé per on començar ni si realment em podré expressar correctament, intentaré anar per parts i fer-ho de la millor manera possible...

Primer de tot un tema que em preocupa molt, les pors... Perquè tenim tantes pors?? Pors que no ens deixen actuar com volem per si un cas... Per si actuem malament, per si ens equivoquem... Perquè???

Crec que ens hem de tirar a la piscina de cap i no pensar tant les coses, que tenim a perdre en aquesta vida?? Una feina? un amic/ga? uns diners? Si es la feina en podem trobar una altre, un amic/ga? Si perdem un amic/ga per dir les veritats a la cara (siguin bones o dolentes) es que realment no vol ser amic/ga nostre, els diners? Avui en dia els diners venen i van, i no ho són tot a la nostra vida...

Però com costa ser valent, sempre trobem un "però" (almenys jo) i tot són dubtes i preguntes que ens fem amb l'inici "I SI..." faig aixo, miro allò altre, no funciona, ho espatllo... tot és queda en preguntes mentals que mai o poques vegades arriben a fets reals!

Considero que no ens hem d'enganyar nosaltres mateixos per no enganyar a ningú i saber o intuir per on volem anar a parar... Perquè crec que en el fons tots sabem el que volem i encara que la mar estigui moguda sempre tenim l'objectiu present...

Crec que el que he escrit ho reflexo amb la foto que mostro de l'estiu a Ericeira (Lisboa), la mar estava moguda però sempre tenia el sol enlluernant... I com molt bé diu la cançó de Moby & Amaral --> Escapar!



Es el principio y el fin
Así me siento yo hoy

Abre las puertas de la percepción
Usa el poder de tu imaginación
Aunque no puedas mirar hacia el sol
Sabes que sigue brillando

Piensa en las cosas que te hacen sentir
Cada segundo vivir o escapar
Este momento y la gente al pasar
Sientes por dentro que todos se van

Desde el principio al fin
Sólo quisimos vivir
¿por qué es tan difícil creer
que no habrá un mañana jamás?

Abre las puertas de la percepción
Usa el poder de tu imaginación
Aunque no puedas mirar hacia el sol
Sabes que sigue brillando

Piensa en las cosas que te hacen sentir
cada segundo vivir o escapar
Este momento y la gente al pasar
Sientes por dentro que todos se van
hacia el sol...hacia el sol...

Abre las puertas de la percepción
Usa el poder de tu imaginación
Aunque no puedas mirar hacia el sol
Sabes que sigue brillando por tí

Piensa en las cosas que te hacen sentir
cada segundo vivir o escapar
Este momento y la gente al pasar
Sientes por dentro que todos se van
Sientes por dentro que todos se van...

Espero que us hagi agradat tant la reflexió com la foto y la cançó, espero els vostres comentaris i els vostres punts de vista!!

Una abraçada!

Formigueta!