Després de molt de temps sense actualitzar aquest blog, i donat que he creat un altre blog. No penso oblidar-me d'aquest, aquest blog m'ha ajudat en molts moments durant aquests últims tres anys... I tot i que em costa d'actualitzar el vull mantenir.
Avui per primera vegada no penjaré cap foto com acostuma a ser tradició, la canvio per un video amb una cançó que últimament no paro d'escoltar... Perquè penso que sempre, en cada etapa de la nostra vida tenim una cançó, una cançó especial, una cançó compartida, una cançó que ens fa recordar bons moments... Per tots aquells moments i totes aquelles cançons que compartim...
Avui res de llunes, us escric després d'un mes de canvis i de vivències molt diferents, amb molts moments per a la reflexió i sobretot per desconectar de la rutina diària.
La fotografia d'avui és del Camino de Santiago, d'un moment especial, d'un moment de reflexió acompanyat d'un interminable camí ple de pedres i llargs camps de blat al meu voltant, pedalant a sobre la bicicleta entre Burgos i Lleó.
La veritat que no sé per on començar a escriure, he tingut massa temps per pensar, i això d'estar tants dies sol fa pensar massa, i pensar massa a vegades no és bo. Però bueno crec que els canvis de tant en tant van bé.
Us acompanyo la fotografia amb la lletra d'una cançó que vaig descobrir el dia abans d'empendre aquest viatge, es diu: "Nada que perder" i la seva autora es diu "Conchita".
Nunca se me dió demasiado bien poner las cartas sobre la mesa. Nunca se me dió demasiado bién. Y ahora nos volvemos a encontrar y me prenguntas que tal me va.
Quisiera ser capaz de decirte la verdad, decirte que me va realmente mal. No te logré olvidar, ni lo intenté quizás. Quisiera ser capaz, mirarte y no temblar, decirte que nadies me volvió a besar. No te logré olvidar, ni lo intenté quizás.
Y en lugar de eso sonrío y tiemblo, y te cuento que ya acabé la facultad, me puse a trabajar y me volví a enamorar. Y en lugar de eso sonrío y pienso por qué no seré capaz de decir la verdad. Te pierdo una vez más.
Quisiera ser capaz de decirte la verdad, decirte que me va realmente mal. No te logré olvidar, ni lo intenté quizás. Quisiera ser capaz, mirarte y no temblar, decirte que nadies me volvió a besar. No te logré olvidar, ni lo intenté quizás.
Y ahora me quedan dos opciones, quedarme quieta o echar a correr. Y me pongo a correr, ya que puedo perder, veras es que no me va demasiado bién. No te logré olvidar, ni lo intenté quizás. Y me pongo a correr ya que puedo perder, veras es que nadie me volvió a besar. No te logré olvidar ni lo intenté quizás.
Y ahora ya te toca a ti acabar con esta historia, y ahora ya te toca a ti decir las cosas. Pon un punto y final o besame sin más. Y ahora ya te toca a ti, no vale callar, esta vez no volveré a perderte una vez más. No me voy a marchar sin saber el final.
Nunca se me dió demasiado bién poner las cartas sobre la mesa, nunca se me dió demasiado bién. Y ahora nos volvemos a encontrar y me preguntas que qué tal me va. Y yo ya no sé, ya no sé ni que contestar.
Espero que us agradi, ens veiem aviat. Avui poques paraules... Un altre dia més...
Amb aquest titol començo aquest post... Perquè va ser un "moment" inesperat de tornada a casa després d'un gran dia, baixant amb el cotxe cap a Barcelona i adonant-nos de que la carretera estava massa iluminada i que hi havia un reflex molt gran en el mar que deixàvem a un costat, era la lluna que ens mirava i ens perseguia...
Tot seguit vaig parar el cotxe enmig de la carretera i mirant uns ulls brillants i sense dir ni una sola paraula, mentre sonava una cançó de Mana, vaig baixar la finestra i vaig fotografiar aquella lluna en un cel blau com mai no havia vist abans...
I perquè no acompanyar aquesta fotografia amb una cançó del grup que sonava en aquell moment, no recordo exactament si era aquesta cançó que sonava tot just vam parar però si que va sonar mentre observàvem aquesta lluna tan maca...
"Dime luna por que me miras siempre asi
y dime luna es que yo no te puedo ocultar
luna me hace recordar"
[. . .]
"Eyy dime luna por que me miras
no será que estarás enamorada
que no te puedo ocultar"
[. . .]
Aquesta cançó es diu "Dime Luna" i parla sobre les persones que hem deixat enrere i com podem fer per tancar aquella etapa... Realment és una cançó que si més no fa reflexionar i et recorda que aquella persona que vas deixar enrere sempre pot tenir un punt de llum en el present però crec que cal seguir mirant endavant ja que la vida continua sense aquestes persones i sempre trobem a altres persones, en els moments més imprevisibles, que ens donen un altre punt de vista, una altra manera de fer o una altra opinió sobre les coses i que realment poden ser molt interessants i si aquella etapa está passada (encara que hi sigui present perquè forma part del nostre pasat) no hem de renunciar a aquestes persones si realment estem gaudint dels moments que ens fan passar i estem còmodes amb elles...
En conclusió crec que com ha sortit avui en una conversa cal: "VIURE" la vida enlloc de "CONTEMPLAR-LA" perquè no sabem que passarà demà ni on estarem demà...
Quina barreja de conceptes hi ha en aquest post... Sembla que les coses estiguin clares però sóc un mar de dubtes, tot aquest post per escoltar tantes cançons d'aquestes... Espero que us hagi agradat, tornaré aviat!
Avui toca parlar de moments... Que hi ha d'aquells moments... On tens la sensació de que el món està aturat i les hores no passen... De quan no te'n recordes de tots els "problemes" i preocupacions que tens... De complicitat on fan falta poques paraules per esbrinar el que li passa pel cap a l'altra persona perquè només amb una mirada és suficient... Que no vols que s'acabin mai perquè estàs en un núvol amb unes sensacions indescriptibles...
Doncs aquells moments estan en aquesta fotografia... Aquell dia el temps es va aturar, no existien les hores ni les presses... Tot degut a la improvització i a fer i desfer en funció de les ganes... Un dilluns molt especial a Cadaques nascut de les ganes de desconectar de la rutina per unes hores...
Perquè com sempre he dit... Tots els moments s'acaben, tant els bons com els dolents... Aquell dilluns també se'm va acabar però el vaig gaudir al màxim i ja el tinc guardat com a un moment molt especial i màgic... I els hem d'aprofitar i viure al màxim...
Fotografia al Cap de Creus quan el sol baixava entre els núvols i s'amagava darrere les muntanyes amb el mar en calma reposant en una caleta... Amb una cançó que no paraba de sonar en tot el dia "Marta"...
Com sempre masses jocs de paraules per dir molt sense dir res... Sóc una mica desastre expressant-me...
Avui és una d'aquestes nits de dilluns en que estàs molt cansat però tens masses coses al cap com per ficar-se al llit sense intentar entendre-les o esbrinar perquè succeeixen... Ara feia molt que no escribia en el meu raconet per manca de temps i de fotos però crec que ho necessito i es que a vegades em succeeix en que hi ha moments en que em passen totes les coses alhora i moments en que no em passa res, o tot són moments bons o moments dolents... És dificil trobar un equilibri...
Sempre m'he preguntat com és que no puc o no sóc capaç de tenir un cert equilibri en totes les coses que faig... Mai he pogut estar bé en la vida personal, en la professional, en la vida social i en la vida familiar alhora... Potser demanar que tot funcioni bé i alhora pot ser una mica egoísta però m'he trobat molt poques vegades en que em funcionin 2 d'aquestes "vides" alhora, i les 4 crec que encara no he tingut el plaer... Però bueno... suposo que ho aconseguiré...
I avui... Per què això?? Perquè ja porto un cúmul de situacions a sobre bastant importants i us presento el punt d'inflexió on crec que van començar els canvis...
Va ser aquesta Setmana Santa a Cavalleria (Menorca), on vaig tenir la oportunitat de fer una reflexió molt profunda i un intercanvi d'opinions molt interessant a partir d'un sopar improvitzat i nascut de la... ¿"casualitat"? (si existeix perque jo crec que no...).
I crec que és la millor fotografia que pot reflectir el meu estat ara mateix, aquell veler enmig de tot un mar immens i ple d'incògnites que suposes i esperes resoldre algun dia...
Però bueno es tracta de ser sempre positiu i mirar endavant! Això és el que he aprés aquest cap de setmana... Perquè darrere d'una situació o un moment dolent sempre pots treure un somriure ja què crec que les coses no venen soles i si passen és per alguna raó o perquè han de venir d'altres... No sabrem si seran millors o pitjors però segur que altres...
Bueno... Com sempre acabo dient molt i no dient res, però jo crec que m'he entés una mica i m'ha servit com a mínim per endreçar algunes coses....
I us deixo amb una cançó per quedar-se mirant aquesta posta de sol que de veritat es per deixar-se portar... És de Ben Harper i es diu "Blessed to be a witness".
Sé que he trigat molt en escriure... Espero actualitzar més sovint ara... Disculpeu l'espera tan llarga però he intentat endreçar una mica el meu cap abans d'escriure qualsevol cosa pero ja veieu que no és fàcil... Ens veiem aviat!
Licenciado en Ciencias de la Actividad Física y el Deporte.
Entrenador Superior de Baloncesto. Entrenador de Triatlón Nivel III ITU. Preparador Físico. Quiromasajista.
