Vivir o escapar...

Avui diumenge torno a escriure... Tinc moltes idees al cap i no sé per on començar ni si realment em podré expressar correctament, intentaré anar per parts i fer-ho de la millor manera possible...

Primer de tot un tema que em preocupa molt, les pors... Perquè tenim tantes pors?? Pors que no ens deixen actuar com volem per si un cas... Per si actuem malament, per si ens equivoquem... Perquè???

Crec que ens hem de tirar a la piscina de cap i no pensar tant les coses, que tenim a perdre en aquesta vida?? Una feina? un amic/ga? uns diners? Si es la feina en podem trobar una altre, un amic/ga? Si perdem un amic/ga per dir les veritats a la cara (siguin bones o dolentes) es que realment no vol ser amic/ga nostre, els diners? Avui en dia els diners venen i van, i no ho són tot a la nostra vida...

Però com costa ser valent, sempre trobem un "però" (almenys jo) i tot són dubtes i preguntes que ens fem amb l'inici "I SI..." faig aixo, miro allò altre, no funciona, ho espatllo... tot és queda en preguntes mentals que mai o poques vegades arriben a fets reals!

Considero que no ens hem d'enganyar nosaltres mateixos per no enganyar a ningú i saber o intuir per on volem anar a parar... Perquè crec que en el fons tots sabem el que volem i encara que la mar estigui moguda sempre tenim l'objectiu present...

Crec que el que he escrit ho reflexo amb la foto que mostro de l'estiu a Ericeira (Lisboa), la mar estava moguda però sempre tenia el sol enlluernant... I com molt bé diu la cançó de Moby & Amaral --> Escapar!

Es el principio y el fin
Así me siento yo hoy

Abre las puertas de la percepción
Usa el poder de tu imaginación
Aunque no puedas mirar hacia el sol
Sabes que sigue brillando

Piensa en las cosas que te hacen sentir
Cada segundo vivir o escapar
Este momento y la gente al pasar
Sientes por dentro que todos se van

Desde el principio al fin
Sólo quisimos vivir
¿por qué es tan difícil creer
que no habrá un mañana jamás?

Abre las puertas de la percepción
Usa el poder de tu imaginación
Aunque no puedas mirar hacia el sol
Sabes que sigue brillando

Piensa en las cosas que te hacen sentir
cada segundo vivir o escapar
Este momento y la gente al pasar
Sientes por dentro que todos se van
hacia el sol...hacia el sol...

Abre las puertas de la percepción
Usa el poder de tu imaginación
Aunque no puedas mirar hacia el sol
Sabes que sigue brillando por tí

Piensa en las cosas que te hacen sentir
cada segundo vivir o escapar
Este momento y la gente al pasar
Sientes por dentro que todos se van
Sientes por dentro que todos se van...

Espero que us hagi agradat tant la reflexió com la foto y la cançó, espero els vostres comentaris i els vostres punts de vista!!

Una abraçada!

Formigueta!

"A la primera persona..."

Perquè avui tinc ganes d'escriure tot i que no és la hora en que normalment actualitzo el meu blog, però no ho vull deixar passar... Ja fa dies que escolto per la ràdio la nova cançó d'Alejandro Sanz i he pensat en compartir-la amb tots vosaltres, ja que a mi em fa reflexionar molt sobre com passem els dies de la nostra vida...

I us la presento amb una fotografia que tenia pendent d'aquest Agost durant la tornada en cotxe de Granada a Huelma a les 9 de la nit aproximadament... On ja començava a fer-se fosc i tots els àrbres i prats quedàven il·luminats pel reflex de la lluna...

A la primera persona que me ayude a comprender
pienso entregarle mi tiempo, pienso entregarle mi fe,
yo no pido que las cosas me salgan siempre bien,
pero es que ya estoy harto de perderte sin querer.

A la primera persona que me ayude a salir
de este infierno en el que yo mismo decidí vivir
le regalo cualquier tarde pa' los dos,
lo que digo es que ahora mismo ya no tengo ni siquiera dónde estar.

El oro pa' quien lo quiera pero si hablamos de ayer:
es tanto lo que he bebido y sigo teniendo sed,
al menos tú lo sabías, al menos no te decía
que las cosas no eran como parecían.

Pero es que a la primera persona que me ayude a sentir otra vez
pienso entregarle mi vida, pienso entregarle mi fe,
aunque si no eres la persona que soñaba para qué

¿Qué voy a hacer de los sueños?
¿qué voy a hacer con aquellos besos?
¿qué puedo hacer con todo aquello que soñamos?
dime dónde lo metemos.

¿Dónde guardo la mirada que me diste alguna vez?
¿dónde guardo las promesas, dónde guardo el ayer?
¿dónde guardo, niña, tu manera de tocarme?
¿dónde guardo mi fe?

Aunque lo diga la gente yo no lo quiero escuchar,
no hay más miedo que el que se siente cuando ya no sientes nada,
niña, tú lo ves tan fácil, ¡ay amor!
pero es que cuanto más sencillo tú lo ves, más difícil se me hace.

A la primera persona que me ayude a caminar
pienso entregarle mi tiempo, pienso entregarle hasta el mar,
yo no digo que sea fácil, pero, niña,
ahora mismo ya no tengo ni siquiera dónde estar.

A la primera persona que no me quiera juzgar
pienso entregarle caricias que yo tenía guardadas,
yo no pido que las cosas me salgan siempre bien
pero es que ya estoy harto de perderte.

Y a la primera persona que me lleve a la verdad
pienso entregarle mi tiempo, no quiero esperar más,
yo no te entiendo cuando me hablas ¡qué mala suerte!
y tú dices que la vida tiene cosas así de fuertes.

Yo te puedo contar cómo es una llama por dentro,
yo puedo decirte cuánto es que pesa su fuego,
y es que amar en soledad es como un pozo sin fondo
donde no existe ni Dios, donde no existen verdades.

Es todo tan relativo, como que estamos aquí,
no sabemos, pero, amor, dame sangre pa' vivir,
al menos tú lo sabías, al menos no te decía
que las cosas no eran como parecían.

Y es que a la primera persona que no me quiera juzgar
pienso entregarle caricias que yo tenía guardadas,
niña, tú lo ves tan fácil, ¡ay amor!
pero es que cuanto más sencillo tú lo ves, más difícil se me hace.

A la primera persona que no me quiera juzgar
pienso entregarle caricias que yo tenía guardadas,
yo no digo que sea fácil, pero, niña,
ahora mismo ya no tengo ni siquiera dónde estar.
ni siquiera dónde estar.

Espero que us hagi agradat tant la cançó com la fotografia, per mi és molt especial aquesta fotografia... Espero tornar aviat per aquí!

Una abraçada!

Formigueta!

"On tot comença..."

Suposo que tots tenim moments... I avui, aquesta plàcida nit he tingut jo el meu moment i la meva necessitat d'escriure, potser perquè em ve de gust, potser perquè ho necessiti no ho sé... Però em ve molt de gust compartir una fotografia molt especial per mi d'aquest estiu a Ericeira (Lisboa) on queden reflectits molts dels meus sentiments que em passen ara mateix pel meu cap i per acompanyar-la res millor que una cançó de Fito...

"[. . .] Y todas las noches, me acuerdo de ti
y te olvido cada día
y vuelvo a ser un loco
para sobrevivir, a la locura de la vida [...]

[. . .] No me sale bien la cuenta de la vida

O me sobran noches o me faltan dias

Todos los minutos que no he estado contigo

Ahora son demonios que viven conmigo

Puedes encontrarme cerca del final

Porque todo empieza cerca del final.

Espero que la disfruteu tant com jo i us pugui fer reflexionar com m'ho fa a mi... Espero tornar aviat per aquí...

Una abraçada!

Formigueta!

Pobles entranyables...

Finalment em decideixo a tornar a escriure gràcies a Juns, que no fa més que animar-me perquè actualitzi el blog amb les meves fotografies de l'estiu...(jejeje) Us ensenyo una posta de sol molt maca, per mi la millor que mai he vist, està feta a Ericeira, un poble pescador de la costa de Portugal molt proper a Lisboa.

És un poble veritablement entranyable, on no m'importaria passar alguna temporadeta per allà, la tranquilitat d'aquella platja (praia dos pescadores) és impressionant, s'hi poden passar llargues hores passejant vorejant la costa, escoltant les onades trencar contra les roques i veient el sol com s'amaga...

Crec que és el lloc ideal per compartir amb algú especial, i passar-se hores escoltant el mar i mirant a l'horitzó veient el sol amb la tranquilitat de l'estiu i la temperatura del mes d'agost...

Espero que us agradi la foto, tornaré per aquí aviat...

Una abraçada!

Formigueta!

"Salir corriendo..."

Avui torno a escriure, i començo amb el títol d'una cançó molt maca, perquè fa molts dies que la tinc al cap i em ve de gust compartir-la amb vosaltres, us la presento acompanyada d'una fotografia molt especial per mi, la cançó diu moltes coses, us deixo que les descobriu vosaltres mateixos...

"Nadie puede guardar toda el agua del mar
en un vaso de cristal,
cuantas gotas tienes que dejar caer
hasta ver la marea crecer,
cuantas veces te ha hecho sonreir
esta no es manera de vivir,
cuantas lágrimas puedes guardar
en tu vaso de cristal

si tienes miedo
si estas sufriendo
tienes que gritar salir
salir corriendo

Cuantos golpes dan las olas
a lo largo de un dia en las rocas,
cuantos peces tienes que pecar
para hacer un desierto del fondo del mar,
cuantas veces te ha hecho callar
cuanto tiempo crees que aguantaras,
cuantas lágrimas vas a guardar
en tu vaso de cristal"

La fotografia està feta a la Platja d'Orio al País Vasc aquesta Setmana Santa, després de que l'Ivan i jo, després de muntar la tenda de càmping, vàrem començar a conèixer una mica el nostre entorn... I el més bonic de tot va ser la qüestió que tots dos teníem al cap i que vam estar comentant durant una bona estona... I és que és un lloc molt especial, acollidor i tranquil per passar l'estona amb una persona especial!!

Avui ho deixo aquí, espero tornar aviat per aquí...

Una abraçada!

Formigueta!

Sensacions indescriptibles...

Avui després de molt de temps torno a retrobar-me amb el meu blog, abans no ho habia fet perquè potser no habia trobat una fotografia que realment em motivés per poder escriure alguna cosa al respecte, també cal dir, que m'he animat gràcies, una amiga que va passar per aquí fa uns dies...Gràcies!

També li he donat una miqueta més de format al meu blog, (aviam si aprenc una miqueta més i el puc seguir millorant...), com haureu vist ara surt una panoràmica al inici del blog, la veritat que és una foto d'un lloc molt especial que vaig conèixer aquesta Setmana Santa amb el meu amic Ivan, i gràcies a ell avui us puc ensenyar aquest paissatge tan xulo, immortalitzat des del Far d'Hondarribia, que per mi és un dels pobles més macos i entranyables del País Vasc.

I per si fos poc, també l'he animat una mica posant una cançó molt especial per mi, que va marcar una época molt important en la meva vida, segur que els que em coneixeu des de fa temps i vau compartir amb mi aquells moments us sonarà...

La fotografia que mostro està feta a la Platja d'Orio al País Vasc aquesta Setmana Santa, un cop l'Ivan i jo ja havíem fet tots els kilòmetres de la nostra mini aventura i ens havíem instal·lat en el càmping, llavors vam sortir per la platja que teniem al costat i la veritat que aquell paissatge no té desperdici. És un lloc ideal per relaxar-se, per deixar-se portar i escoltar el soroll del vent i de les onades trencant contra les pedres... Aquelles sensacions experimentades són indescriptibles.

Un altre dia parlaré una mica més a fons sobre el meu viatge... Ara per no faltar a la costum, us deixo una altra canço que està sonant ara mateix al meu ordinador: "U2 - One".

Una abraçada!

Formigueta

Casualitat o coincidència...??

Després de molt de temps sense actualitzar el blog, he pensat que avui era un bon dia, tot ha estat un cúmul de sensacions i preocupacions que m'ha portat a plasmar tot el que em passa pel cap...

Avui em plantejo una qüestió que no tinc molt clara, aviam quina opinió teniu al respecte...Existeixen les casualitats?? O són coincidències?? O res de tot això existeix...

Mostro una fotografia de la setmana santa del 2005, quan vaig decidir agafar el cotxe i desconectar uns dies, va ser quan tornava en direcció Barcelona sobre les 20:00 hores. I perquè aquesta imatge i no una altra? Suposo que perquè el moment del dia il·lustra molt bé que no es nit ni tampoc és de dia i es similar al títol amb el qual encapçalo aquest post.

Tornant al motiu del blog, últimament m'estan succeïnt un munt de coses extranyes (per mi) amb una íntima relació entre elles, i realment em plantejo si existeixen les casualitats, si tot és una coincidència, si hi ha algú al darrere de tot això...no ho sé...

La definició que mostra la Gran Enciclopedia Catalana respecte a la paraula "casualitat" és: Qualitat de casual; Que s'esdevé per atzar, sense ésser previst o esperat. I la definició respecta a la paraula "coincidència" és: Fet de coincidir; Trobar-se en el mateix lloc de l'espai.

Per tant descarto la opció de coincidir, però la que realment em preocupa és la opció de la casualitat i l'atzar... Podem manipular els fets i retrassar-los en el temps? O a l'inrevés, avançar-los en el temps?? Crec que les casualitats no existeixen, crec que el nostre camí el tenim escrit (destí) i nosaltres només l'hem de recórrer i tenim persones al nostre voltant que fan que avancem de manera més lenta i progressiva o de manera més rápida. Tot això em fa dubtar...

Per ara ho deixo aquí, continuaré més endavant, aviam que en penseu...

Una abraçada!

Formigueta!

P.D: Una cançó que portava al cotxe en aquells moments: Fito & Fitipaldi - Soldadito marinero (de l'àlbum "Vivo para contarlo")