Sempre m'he preguntat com és que no puc o no sóc capaç de tenir un cert equilibri en totes les coses que faig... Mai he pogut estar bé en la vida personal, en la professional, en la vida social i en la vida familiar alhora... Potser demanar que tot funcioni bé i alhora pot ser una mica egoísta però m'he trobat molt poques vegades en que em funcionin 2 d'aquestes "vides" alhora, i les 4 crec que encara no he tingut el plaer... Però bueno... suposo que ho aconseguiré...
I avui... Per què això?? Perquè ja porto un cúmul de situacions a sobre bastant importants i us presento el punt d'inflexió on crec que van començar els canvis...
Va ser aquesta Setmana Santa a Cavalleria (Menorca), on vaig tenir la oportunitat de fer una reflexió molt profunda i un intercanvi d'opinions molt interessant a partir d'un sopar improvitzat i nascut de la... ¿"casualitat"? (si existeix perque jo crec que no...).
I crec que és la millor fotografia que pot reflectir el meu estat ara mateix, aquell veler enmig de tot un mar immens i ple d'incògnites que suposes i esperes resoldre algun dia...
Bueno... Com sempre acabo dient molt i no dient res, però jo crec que m'he entés una mica i m'ha servit com a mínim per endreçar algunes coses....
I us deixo amb una cançó per quedar-se mirant aquesta posta de sol que de veritat es per deixar-se portar... És de Ben Harper i es diu "Blessed to be a witness".
Sé que he trigat molt en escriure... Espero actualitzar més sovint ara... Disculpeu l'espera tan llarga però he intentat endreçar una mica el meu cap abans d'escriure qualsevol cosa pero ja veieu que no és fàcil... Ens veiem aviat!
Una abraçada!
Formigueta!
3 comentarios:
Tenir un equilibri en totes aquestes vides és complicat..de fet, jo mai ho he aconseguit... No hi ha raons, ni motius per explicar-ho però supsoo que tot forma part del cicle de la vida.. Les coses passen i en venen d'altres...millors o pitjors...però diferents. Si és ben cert que n'hi ha que per molt que es vulgui són impossibles d'oblidar i que ens marquen per sempre... I és que quedar-se amb els records no és del tot dolent sempre i quan no facin mal recordar-los.
La vida està plena de moments i estats complicats però estic segura de que al final sempre et posa al teu lloc,amb qui i on et correspon.
Molt xula la foto! Un petó!
CrIs...
Hem d'assumir que el desequilibri forma part de la vida, que mai estarem bé permanentment en tots els aspectes de la nostra realitat, i que de vegades passen petites o grans coses que et fan sentir viu i val la pena aprofitar-les. Si només pensem en el passat o en el futur o en totes les coses que han de ser i no són no veurem el present, els petits rajos de sol k passen entre els núvols; després es pot tornar a quedar un día totalment cobert o amb un sol radiant, però això no ho sap ningú; i només per aquest sol passant entre les esquerdes i fent aquelles línies brillants, transparents i iluminades val la pena un somriure... Sí, hi ha caps de setmana memorables i inesperats i aquest n'ha estat un...
"I crec que és la millor fotografia que pot reflectir el meu estat ara mateix, aquell veler enmig de tot un mar immens i ple d'incògnites que suposes i esperes resoldre algun dia..." o.... pots veure un veler embolicat per una posta de sol indescriptible, enmig d'un mar inmens que t'obre les portes a una vida plena de possibilitats, oprtunitats i rica en experiències. I saps la millor part de la fotografia estimat Xavi? Que el timó està a les teves mans i el rumb el decideixes tu.
Gràcies per deixar-me estar a l'altra banda de la fotografia.
Bonanit
N
Publicar un comentario