martes, 8 de mayo de 2007

Lluna inesperada de l'Empordà . . .

Amb aquest titol començo aquest post... Perquè va ser un "moment" inesperat de tornada a casa després d'un gran dia, baixant amb el cotxe cap a Barcelona i adonant-nos de que la carretera estava massa iluminada i que hi havia un reflex molt gran en el mar que deixàvem a un costat, era la lluna que ens mirava i ens perseguia...

Tot seguit vaig parar el cotxe enmig de la carretera i mirant uns ulls brillants i sense dir ni una sola paraula, mentre sonava una cançó de Mana, vaig baixar la finestra i vaig fotografiar aquella lluna en un cel blau com mai no havia vist abans...

I perquè no acompanyar aquesta fotografia amb una cançó del grup que sonava en aquell moment, no recordo exactament si era aquesta cançó que sonava tot just vam parar però si que va sonar mentre observàvem aquesta lluna tan maca...

"Dime luna por que me miras siempre asi
y dime luna es que yo no te puedo ocultar
luna me hace recordar"
[. . .]
"Eyy dime luna por que me miras
no será que estarás enamorada
que no te puedo ocultar"
[. . .]

Aquesta cançó es diu "Dime Luna" i parla sobre les persones que hem deixat enrere i com podem fer per tancar aquella etapa... Realment és una cançó que si més no fa reflexionar i et recorda que aquella persona que vas deixar enrere sempre pot tenir un punt de llum en el present però crec que cal seguir mirant endavant ja que la vida continua sense aquestes persones i sempre trobem a altres persones, en els moments més imprevisibles, que ens donen un altre punt de vista, una altra manera de fer o una altra opinió sobre les coses i que realment poden ser molt interessants i si aquella etapa está passada (encara que hi sigui present perquè forma part del nostre pasat) no hem de renunciar a aquestes persones si realment estem gaudint dels moments que ens fan passar i estem còmodes amb elles...

En conclusió crec que com ha sortit avui en una conversa cal: "VIURE" la vida enlloc de "CONTEMPLAR-LA" perquè no sabem que passarà demà ni on estarem demà...

Quina barreja de conceptes hi ha en aquest post... Sembla que les coses estiguin clares però sóc un mar de dubtes, tot aquest post per escoltar tantes cançons d'aquestes... Espero que us hagi agradat, tornaré aviat!

Fins aviat!

Una abraçada!

Formigueta!

2 comentarios:

Anónimo dijo...

El passat és passat, com diu una altra cançó de maná,i tindrà coses bones i coses dolentes, però tot forma part de les experìències de la nostra vida i no seriem com som sense elles.
És clar que no ens hi podem aferrar, hem de VIURE la vida i seguir endavant, i relacionar-nos amb les altres persones meravelloses que ens trobarem pel camí.
Però... i què fem quan el cor ens diu que la visquem d'una forma i el cap d'una altra?
Si li fem cas al cap, potser direm "i si..." i ens perdrem moments fantàstics.
És molt més bonic fer-li cas al cor, i que el sol ens faci un somriure, i pujar al cel -o a la lluna- i fer-li un petó, però no deixa de fer una mica de por(amb ales o sense)

Judit dijo...

És una foto preciosa i estic totalment d'acord en que la vida l'hem de viure enlloc de contemplar-la... llàstima que molt sovint la por ens ho impedeixi!
Una abraçada.