On tens la sensació de que el món està aturat i les hores no passen... De quan no te'n recordes de tots els "problemes" i preocupacions que tens...
De complicitat on fan falta poques paraules per esbrinar el que li passa pel cap a l'altra persona perquè només amb una mirada és suficient...
Que no vols que s'acabin mai perquè estàs en un núvol amb unes sensacions indescriptibles...
Doncs aquells moments estan en aquesta fotografia... Aquell dia el temps es va aturar, no existien les hores ni les presses... Tot degut a la improvització i a fer i desfer en funció de les ganes... Un dilluns molt especial a Cadaques nascut de les ganes de desconectar de la rutina per unes hores...
Perquè com sempre he dit... Tots els moments s'acaben, tant els bons com els dolents... Aquell dilluns també se'm va acabar però el vaig gaudir al màxim i ja el tinc guardat com a un moment molt especial i màgic... I els hem d'aprofitar i viure al màxim...
Com sempre masses jocs de paraules per dir molt sense dir res... Sóc una mica desastre expressant-me...
Una abraçada a tots!
Fins aviat!
Formigueta!
4 comentarios:
És indescriptible quan estàs amb algú i sembla que no passa el temps, o passa però estàs tant bé que no te n'adones que ho fa, o és que realment no t'importa que passi perquè estàs gaudint cada moment. Mirant el mar sota la lluna plena, sense paraules i amb mirades que valen per totes les paraules del món, moments màgics improvitzats, cançons.
Hi ha moments en que el silenci parla per si sol ... moments en què les persones no expressen cap mena de paraula...la complicitat actúa per si sola...
Perquè una mirada ho diu tot, pots saber el que passa pel cap de l'altre sense paraula alguna, perquè a vegades el silenci és el major tresor..
cris...
Aquí parles de moments, però sovint parles de dubtes...Acabo de llegir un comentari que em sembla molta "casualitat" referit a la cançó del blog. Nena Daconte diu de la cançó de Marta: "Marta es un personaje real o imaginario que me inspiró una noche de habitación de hotel, poniéndole palabras a un miedo que desde hace años me mantiene el alma en vilo, en un hilo, o quizás mejor dicho, en ningún sitio: Errar de manera irreparable en el único camino". Això en realitat és el que ens passa a tots, tenim por d'equivocar-nos irreparablement a la vida, però si mai ens equivoquem, segurament és perquè mai correm aquest risc...
Ei he descobert per casualitat el teu blog, però justament ha estat per una cançó que em sembla increïble i que vaig tenir la sort de poder-la sentir en directe.... Puede que no valga la pena escribir.......
Genial!!!!!!!
Publicar un comentario