martes, 4 de septiembre de 2007

Camins...

Avui res de llunes, us escric després d'un mes de canvis i de vivències molt diferents, amb molts moments per a la reflexió i sobretot per desconectar de la rutina diària.

La fotografia d'avui és del Camino de Santiago, d'un moment especial, d'un moment de reflexió acompanyat d'un interminable camí ple de pedres i llargs camps de blat al meu voltant, pedalant a sobre la bicicleta entre Burgos i Lleó.

La veritat que no sé per on començar a escriure, he tingut massa temps per pensar, i això d'estar tants dies sol fa pensar massa, i pensar massa a vegades no és bo. Però bueno crec que els canvis de tant en tant van bé.

Us acompanyo la fotografia amb la lletra d'una cançó que vaig descobrir el dia abans d'empendre aquest viatge, es diu: "Nada que perder" i la seva autora es diu "Conchita".





Nunca se me dió demasiado bien poner las cartas sobre la mesa.
Nunca se me dió demasiado bién.
Y ahora nos volvemos a encontrar y me prenguntas que tal me va.


Quisiera ser capaz de decirte la verdad,
decirte que me va realmente mal.
No te logré olvidar, ni lo intenté quizás.
Quisiera ser capaz, mirarte y no temblar,
decirte que nadies me volvió a besar.
No te logré olvidar, ni lo intenté quizás.


Y en lugar de eso sonrío y tiemblo,
y te cuento que ya acabé la facultad,
me puse a trabajar y me volví a enamorar.
Y en lugar de eso sonrío y pienso
por qué no seré capaz de decir la verdad.
Te pierdo una vez más.


Quisiera ser capaz de decirte la verdad,
decirte que me va realmente mal.
No te logré olvidar, ni lo intenté quizás.
Quisiera ser capaz, mirarte y no temblar,
decirte que nadies me volvió a besar.
No te logré olvidar, ni lo intenté quizás.


Y ahora me quedan dos opciones,
quedarme quieta o echar a correr.
Y me pongo a correr, ya que puedo perder,
veras es que no me va demasiado bién.
No te logré olvidar, ni lo intenté quizás.
Y me pongo a correr ya que puedo perder,
veras es que nadie me volvió a besar.
No te logré olvidar ni lo intenté quizás.


Y ahora ya te toca a ti acabar con esta historia,
y ahora ya te toca a ti decir las cosas.
Pon un punto y final o besame sin más.
Y ahora ya te toca a ti, no vale callar,
esta vez no volveré a perderte una vez más.
No me voy a marchar sin saber el final.


Nunca se me dió demasiado bién poner las cartas sobre la mesa,
nunca se me dió demasiado bién.
Y ahora nos volvemos a encontrar y me preguntas que qué tal me va.
Y yo ya no sé, ya no sé ni que contestar.

Espero que us agradi, ens veiem aviat. Avui poques paraules... Un altre dia més...

Una abraçada!

Formigueta.

2 comentarios:

Anónimo dijo...

Hi ha persones que s'obliden de seguida, persones que costen d'oblidar i persones que no s'oblidaran mai.
Me'n alegro que hagis pogut reflexionar, espero que hagi sigut per bé.
Jana

Anónimo dijo...

GRAN GRAN GRAN cançó...

cris...